Esteu aquí: Inici Web del riu Segre El riu al seu pas per Lleida Els oficis
Accions del document

Els oficis

Per Pietat Pizarro Gonzàlez Darrera modificació 27-06-2012 09:39

 

 

Informació general
El riu al seu pas per Lleida Punts singulars
Recursos didàctics Propostes lúdiques

 

 

Inici   

 ELS OFICIS HISTÒRICS VINCULATS AL RIU

 


  • Llauner
  • Soguer
  • Aiguader
  • Llenyatiarie
  • Barquer
  • Terrisser
  • Indústries
  • Pastor
  • Pescador
  • Sargaire o cisteller
  • Fuster
  • Arenaire
  • Caçador
  • Canyisser
  • Moliner
  • Buscador d'Or
  • Raier
  • Cadirer
  • Sequier
  • Pagés
  • Recloser
  • Bugadera
  • Ponter
  • Adober

 

LLauner

Els llaüts eren embarcacions de poc calat i limitades dimensions, adaptades perfectament a la morfologia del  riu. S’encarregaven del transport de mercaderies per tot el recorregut del riu. La seva capacitat solia oscil·lar entre les vint i trenta tones tot i que els més habituals eren els de sis tones.

El llaüts es desplaçaven per la mateixa corrent del riu, també amb la força del vent si era favorable i podien estendre les veles o be moure's amb l’ajuda d’un rem o una sirga. La sirga era una corda que anava des de l’embarcació fins a la vora del riu, estava lligada a un animal de tir tot i que antigament era la força humana la que empenyia l’embarcació aigües amunt.

La tripulació del llaüt constava d’un patró i entre tres i cinc peons inclòs el “matxero” que s’encarregava de l’animal de tir.

Tot i les dificultats que implicava pujar el riu amb el llaüt carregat, la documentació evidencia de manera ocasional la presencia d’aquest tipus d’embarcacions per les terres lleidatanes.

Llauners 1              Llauners 2

Inici   

 

 

 

Barquer

Des de fa molts segles no sempre s’ha disposat dels diners ni dels recursos necessaris per a la construcció d’un pont. Tot i que a la nostra ciutat des de l’època romana ha disposat del pont vell, els passos de barca han desenvolupat un paper crucial facilitant el pas de les persones i les mercaderies d’un costat a l’altre del riu.

Els barquers eren les persones encarregades de les barques que passaven d’una vora a l’altra del riu, es situaven en punts estratègics del curs fluvial. Era una ofici dur i perillós, en un principi la barca havia de funcionar de sol a sol i si alguna persona ho demanava tenien l’obligació de passar-lo a l’hora que fós.

L’estructura de l’embarcació consistia en la majoria de casos d'un llaüt, tot i que en alguns casos també eren de dos, sobre els quals es col·locava una plataforma. Per tal que el corrent no se l’endugués, la barca es lligava amb una sirga de cànem d’unes 80 arroves i per tracció humana, animal i posteriorment per sistemes més complexos s’anava estirant i apropant la barca fins arribar a l’altre costat.

Baquers

Font: Fotos antigues Lleida

Inici   

 

 

 

Pescador

La pesca era una activitat molt comú en la població del segle passat. Els barquers, els raiers i els llaüters eren les persones que més la practicaven.

Tot i que no solia donar suficient com per viure, síque resultava un complement a la dieta de la població que la practicava. En algunes ocasions els pescadors quan tenien un bon dia i aconseguien pescar més peix del que necessitaven el venien per així tenir també un complement econòmic.

Els mètodes de pesca emprats a les ribes del Segre eren el filat, la canya i les anguileres. Les espècies de peixos que solien pescar eren principalment madrilles, barbs, carpes anguiles i truites.

Pescadors 1                          Pescadors 2

Font fotogràfica: Exposició itinerant (2010) "El riu Segre: la memòria d'un riu"

Inici   

 

 

 

Caçador

La caça era una pràctica molt comú en les societats passades, ja es practicava a l’època del Mesolític, com ens indiquen les pintures rupestres fetes pels homes prehistòrics i les restes d’armes trobades als antics assentaments d’aquestes civilitzacions.

Amb la revolució neolítica i l'aparició de la ramaderia i la domesticació dels animals, la caça perdé importància com a mètode de subsistència, tot i això, es va seguir practicant.

Durant l’època de l’Europa feudal era una pràctica molt comú en l’aristocràcia, ja que ells eren els amos de la majoria de terres. Hi havien certs animals que sols ells tenien dret a caçar, tot i que la majoria eren de caça major.

Les ribes del riu Segre son l’hàbitat idoni per a que visquin moltes especies d’aus aquàtiques. Aquestes els hi servien de complement alimentari als qui practicaven la caça.

La caça com a ofici no era el més comú, tot i que hi havien caçadors que tenien molta perícia i caçaven gran quantitat de peces que desprès venien. Els caçador solien anar per les riberes del riu, els aiguamolls i els canyars que eren les zones on es troba la caça aquàtica.

Inici    

 

 

 

Raier

Els raiers representaven un ofici centenari en el que dues persones construïen un rai amb la fusta extreta del bosc i la baixaven des de l’Alt Pirineu fins a les importants serradores de la plana de Lleida, i en ocasions fins a la desembocadura del riu Ebre (Tortosa).

Amb l’arribada de la tecnologia, és a dir, el transport motoritzat, es va substituir el transport amb rais per el transport per carretera (camions), i així desaparegué l’ofici dels raiers, fent-se la última baixada en rais l’any 1933.

El rai esta format per tres, quatre o cinc trams, segons el cabal del riu. Quan hi ha molt cabal el rais es solien fer en menys trams ja que era molt difícil conduir-los. La temporada dels raiers solia durar de primers de maig a finals d’octubre aproximadament, coincidint amb el desgel.

Raiers

Font fotogràfica: Exposició itinerant (2010) "El riu Segre: la memòria d'un riu"

Inici   

 
 

 

Rescloser

Eren els encarregats del funcionament (llavors manual) de les recloses. El rescloser i la seva família vivien en una caseta annexa a la reclosa.

A les terres de Lleida tenim un clar exemple d’aquest ofici en l’encarregat de la presa de Pinyana. En aquest cas la junta de sequiatge li cedia la casa de l’aigua pròxima a la presa i ell, a canvi, havia de realitzar les tasques de manteniment de la presa, assut i mina de Pinyana.

L'encarregat de la presa, era un ofici de lliure designació de la junta de sequiatge, tenia l'obligació de residir a la casa de l’aigua i apart de realitzar les tasques esmentades anteriorment, també havia de fer-se càrrec de tots els objectes i utensilis propis de la junta, dels quals era responsable, havent d'abonar dels seus propis béns els que faltessin.

Junta de Sequiatge

Inici   

 
 

 

Soguer o corder

Eren els encarregats de fer les cordes i sogues de cànem, que desprès venien als raiers i al llaüters.  També aquestes cordes  es destinaven a l’agricultura i altres usos.

Era un treball dur, en el que havien de treure els nusos mitjançant les tècniques del raspat i el remullat. Aquestes tècniques facilitaven la feina per treure els fils de les fibres de cànem. Utilitzaven una petita màquina que amb un conjunt d’engranatges i moguda per una maneta manual unia els fils mitjançant torsió.

Inici   

 
 
 

 

Terrisser

El terrisser  es dedicava a fer objectes domèstics fets de terrissa, material que obtenia del riu,  Segons l’objecte podien rebre diferents noms: ollers, gerrers, cantirers, rajolers, teulers, etc.

La nostra ciutat, Lleida, era un del centres mes importants de terrissers de la part baixa de la depressió del Ebre.

Al llibre Resum de geografia de Catalunya (Vila, Pau 2003, Societat Catalana de Geografia ) parla de d’importància dels terrissers de Lleida

terrisser

Font fotogràfica: Històries de Barcelona

Inici   

 

 

 

Sargaire o cisteller

L'ofici de cisteller avui en dia es troba en hores baixes, però a diferencia d’altres oficis d’aquella època encara no ha desaparegut. Ens consta que s’han trobat restes de fa uns 12000 anys a l’alt Egipte, el que ens demostra que és un dels oficis més antics que es coneixen.

Els cistells es fan a partir de tires o fibres d’origen vegetal i que majoritàriament creixen a les ribes de zones humides com les del riu Segre. Una de les fibres mes utilitzades era el vímet, que és la branca prima, llarga i flexible de la vimetera (Salix fragilis neotricha) i d'altres espècies de salze.

A la nostra ciutat, Lleida, es situaven al marge dret del riu, on avui està el barri de Cap-pont.

Inici   

 

 

 

Canyiser o canyissaire

El canyisser o canyissaire utilitzava les canyes que creixien prop del Segre per a construir conglomerats d'aquest material, anomenats precisament canyissos. Els canyissos servien per a assecar fruites diverses, per a sostenir els sostres de les cases, per a reparar els canals de reg, etc.

A l'hivern tallaven les canyes, les deixaven assecar, les emmagatzemaven i era a l'estiu quan es dedicaven a fer els canyissos.

Font: Viure del riu: els oficis relacionats amb el medi fluvial, de Montse Boquera

Inici   

 

 

 

Cadirer

L’ofici de cadiraire  feia cadires. Tot i que no estaven vinculats al riu directament sí que utilitzaven una matèria prima que creixia a les riberes de Segre, la boga, que la feien servir per fer el seient de les cadires.

Font: MARTINEZ de SAS, Mª.T.  escriu al Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans a la pagina 1407 parla de Josep Vallès Penadès que es va presentar a les eleccions municipals de Lleida al 12 d’abril de 1931 i que es dedicava al ofici de cadiraire.

nici   

 

 

 

Bugadera
Antigament quan encara no existia l’aigua corrent a les cases, les dones baixaven a fer la bugada al riu Segre. Tot i que en la majoria dels casos les dones  rentaven la seva propia roba solament, hi havia bugaderes que rentaven  la roba de cases amb major poder adquisitiu i a canvi rebien de una petita retribució econòmica o en forma de productes agrícoles o ramaders.

Rentadores

Font fotogràfica: Exposició itinerant (2010) "El riu Segre: la memòria d'un riu"

Inici  

 

 

 

Aiguader

Els aiguaders eren les persones que es dedicaven a repartir aigua per les cases particulars, tot i que el més habitual era que cadascú es transportés la seva. Solien anar ajudats d’una mula i un carret, on transportaven un bon grapat de cànters, els omplien al riu o a les fonts properes de la ciutat i seguidament els distribuïen. L’aiguader anava oferint l’aigua pels carrers de Lleida i les persones interessades li compraven. També tenien clients fixes i quan arribaven al seu domicili omplien les gerres d’obra que hi havia a l’entrada o al corral de les cases.

Les cases més ben dotades comptaven amb un pou propi o una cisterna. Tot i això en èpoques d’escassetat  necessitaven de la figura de l’aiguader.

aiguaders

Font fotogràfica: Històries de Barcelona

Inici   

 

 

Indústries

La indústria de Lleida com la de moltes ciutats riberenques al llarg de la història ha estat vinculada al medi fluvial. Hi havia infinitat de industries que utilitzaven a força motriu de l’aigua per fer funcionar els seus mecanismes.

Els primeres equipaments industrials que utilitzaven la força de l’aigua van ser els molins, que en la majoria de casos estaven vinculats a l’agricultura. A les nostres terres podíem trobar molins fariners, d’oli, bataner o draper, paperer i les serradores com a indústries mes importants lligades a el riu Segre.

Vinculat a aquestes indústries i secundàriament a l’aprofitament de l’aigua del riu Segre com a força motriu podem trobar els oficis de moliner o fuster. Aquets s’encarregaven del bon funcionament i manteniment de la maquinària.

 
Fuster (Serradora)

Els fusters s'especialitzaben en: Fusters de Ribera, Fusters d’Armar, Fusters de Portam o Ebenistes, Mestres d’Aixa de Carros o de Barques. Aquest ofici estava estretament relacionat a les serradores, les quals els hi distribuïen la fusta.

Les serradores eren la indústria més important de la  ciutat, i es situaven a la vora del riu, ja que el transport de la fusta es feia, en uns inicis, per medi fluvial. Les serradores més importants de la ciutat eren: Monstany, la de Vila, la del Cabassés i la de l’Areny o Tapiol.

Els raiers eren els encarregats de portar la fusta des dels Pirineus fins a Lleida. Una vegada  a la ciutat els raiers deixaven la fusta a la bora del riu, als arenys on es trobaven les serradores, on els fusters la treballaven.

Part de la maquinària que utilitzaven les serradores i els fusters funcionava amb la força motriu de l’aigua.

 

fuster

Tramades de rai desmuntades i traslladades a la Casa Rossell i Vilà, cap al 1910 (Fons Porta, IEI). Foto: Arxiu Ateneu Popular de Ponent

Font fotogràfica: Exposició itinerant (2010) "El riu Segre: la memòria d'un riu"

Inici   

 

 

 

Fuster de ribera o Calafats

Eren els encarregats de la construcció i reparació dels llaguts i altres embarcacions que circulaven pel riu. Utilitzaven estopa i brea per tapar les juntures de les fustes que formen l'embarcació per a que l'aigua no hi entrés.

A les ribes del Segre no es té constància de que n’hi hagués cap. Les barques de les ribes del Segre portaven les barques a reparar a Faió.

Inici   

 

 

 

Moliner

L'indústria de Lleida com la de moltes ciutats riberenques al llarg de l’història, aprofitava  la força motriu de l’aigua per fer funcionar els seus mecanismes.Les indústries mes importants lligades al riu Segre van ser els molins fariners, d’oli, bataner o draper, paperer i les serradores.

A les nostres terres els molins de blat eren els més abundants. La feina de moldre no la duia a terme una sola persona; sinó una "família dels moliners", la qual  era qui regentava el molí, hi treballava i, a més, hi vivia.

La feina del moliner, a més de moldre el blat consistia en:

- Manteniment periòdic de les instal·lacions del molí.

- Manteniment de les moles: aixecar la mola  de dalt i tornar a dibuixar els solcs. En la mola de baix realitzaven la mateixa operació i apart arreglaven el canal per on entrava el gra.

- El moliner també s’havia d’encarregar també de netejar de males herbes, fang, etc de tot el sistema hidràulic que feia funcionar el molí.

Un clar exemple d’aquest ofici encara el podem observar en les infraestructures del molí de Sant Anastasi (la Bordeta) remodelat l’any 2008 i el Molí de Cervià que es troba en molt mal estat tot i que encara es conserva l’estructura i algunes parts de la maquinària.

Inici   

 

 

 

Sequier

La Paeria de Lleida amb la necessitat d'organitzar els aprofitaments dels canals, sèquies, clamors i braçals va establir successives ordenances destinades a la seva conservació (neteja i reparacions) i al seu ús (torns de reg). A començaments del segle XIV per a dur a terme aquestes tasques els paers arrendaven l'administració de la sèquia a un sequier. Els regants havien d'abonar un cànon i el sequier es comprometia a concedir el dret de sequiatge als usuaris.

La figura del sequier encara la podem trobar avui en dia, tot i que la seva feina ha canviat gràcies al desenvolpament de la maquinària que ha facilitat la seva tasca.

La feina de sequier tenia una intensitat diferent al llarg de l'any. La campanya de reg s'iniciava a finals de l'hivern  i arribava fins als mesos d'octubre o novembre, tot depenent de les condicions meteorològiques.

Al llibre El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta: XVII escrit pel Congrés d'història de la Corona d'Aragó, a la pagina 549 ens fa una referència a aquest ofici. Ens parla de com va sorgir la figura del sequier a les terres de Lleida.

Inici   

 

 

 

Ponter

El ponter s’encarregava de l’administració directa del pont, tot i que era la Paeria  la que el governava, regia i tenia cura.

Al ponter el designava la Paeria i se li arrendava la gestió. Se li feia un contracte d’un any, que posteriorment s’ampliava a dos i fins a quatre anys.

La feina de ponter consistia en fer pagar "el pontatge",  una quantitat de diners que havien de pagar les persones no nadius de Lleida, els animals i les mercaderies  per creuar el pont. Quan el rei es trobava a la ciutat no es cobrava pontatge, tampoc es pagava els dies de fira de bestiar per afavorir l’afluència de gent, també es veien exclosos els familiars i servidors del rei.

El ponter era  responsable també del manteniment, reparació i tenir cura del pont . Finalment havia de passar comptes detallats del període del seu treball a la Paeria.

El primer ponter del que es té constància  és al 1340 i es deia Pere Roig.

Inici   

 

 

LLenyataire

L’ofici de llenyataire tot i que a estava més estes a la zona dels Pirineus, on hi havia fusta abundant, siíque trobem antecedents de que es realitzés a la plana de Lleida. Els boscos de ribera eren una font de producció de fusta que proporcionava als vilatans llenya per escalfar  les seves cases, per cuinar, per a la construcció, etc

Tot i que a la zona de Lleida no es pot considerar com un negoci, ja que de forma habitual cada casa s’encarregava de tallar-se la seva, sí que hi havia un reduït nombre de persones que s’encarregaven de tallar llenya per a vendre-la per les cases i també bigues de vern per a la construcció.

llenyataire

Grup de llenyataires. (Fons particular).

Font fotogràfica: Exposició itinerant (2010) "El riu Segre: la memòria d'un riu"

Inici   

 

 

 

Pastor (menut i gros)

A Catalunya com a Lleida l’activitat pastoral te una tradició mil·lenària, ja que les ovelles van arribar al país fa més de sis mil anys.

El bestiar es dividia en:

Bestiar gros

- Els cavalls, els quals  durant segles van estar fora de l’abast del poble.

- Les vaques i bous; que eren molt cares, escasses i que bàsicament es feien servir per llaurar i tirar del carro.

-  Els ases i les mules que van substituir els bous com animals de tracció.

Bestiar menut

-  Cabres i ovelles: van ser les dominadores del nostre paisatge duran milers d’anys ja que era un bestiar més econòmic a l’abast de més gent.

Els arenys i les mitjanes de la riba del riu Segre eren les zones amb millors pastures. Eren espais d’ús comunal on els pastors portaven al bestiar a pasturar i a veure. A la partida de Butsènit pasturaven nombrosos ramats que aprofitaven les cabanes dels camins ramaders. Posteriorment aquests es traslladaven a altres pastures de Gimenells i Montagut.

Inici   

 

 

 

Arenaire

Els arenaires aprofitaven les acumulacions de sediments com l'arena, la grava i els còdols,  dels arenys, espais comunals de la llera del riu amb gran quantitat de sediments que ha transportat el riu.

Anaven a purgar l’arena que posteriorment s’aprofitava per a la construcció. A la partida de Grenyana totes les torres disposaven d’un sorral per emmagatzemar arena, per quan els hi fes falta.

arenaire

Un home extreu grava a l'areny del riu, al seu pas per Balaguer (c.1920)

Font fotogràfica: Exposició itinerant (2010) "El riu Segre: la Memòria d'un riu"

Inici   

 

 

 

Buscador d'or

Al riu Segre es té constància de troballes d'or, el qual va ser sistemàticament beneficiós per als vilatans de les ribes.

Pita Mercè (1975), al capítol XII, cita que: ”La mineria de l’or tenia una tradició molt antiga al país lleidatà i, fins ara, nombrosos son els objectes trobats d’aquest metall,  com joies de l’època ilerdense i romana...” de les quals algunes es troben al Museu Arqueològic del IEI, de Lleida.

L’autora continua dient que: “Hi ha dades medievals que mos indiquen sobre l’aprofitament de les arenes auríferes al Segre, tant a Lleida com aigües amunt”. A més especifica que hi ha diferents textos medievals cristians, entre els segles XII i XIV, que es refereixen a l'aprofitament de les arenes auríferes del Segre.

Els musulmans van colonitzar les terres de la Plana de Lleida, en concret les ribes del Segre, per dos elements que els hi proporcionava el riu: el aigua i l’or.

Pere Gil 1568 (text en català antic) diu: “Lo Riu Segre en lo qual se pesca lo Or junt à Leyda; y lo modo de pescarlo y traurel es desta manera; que lo qui vol traurelo Or se posa en lo riu y en lo lloc ahon regolfa lo Riu; y te un instrument à modo de pastera clos bayx y ubert dal...”

Pere Gil després ens conta que els vilatans amb l’avarícia i la febre del or van intentar localitzar la font primària d’on provenia aquest material tan preuat. Van fracassar i va se tant l’esforç i els diners que van invertir que es van arruïnar amb l’intent

Font: La Prosprección de Placeres de oro y Otros Minerales Densos por Dr. Manuel Viladevall Solé. Ingenier Geòleg (ENSG). Col·laborador: Universitat de Barcelona. Departament de Geoquímica i Prospecció Geològica (2005).

Inici   

 

 

 

Pagés

Les terres de la plana de Lleida, des d’una època molt llunyana, han estat aprofitades per al ús de la pagesia.

En escrits del propi Juli Cèsar ens parla de la ciutat de Lleida com, un oasis en mig d'una zona seca, el que ens assegura que l’any 42 aC la població de Lleida ja es dedicava a la pagesia.

Lleida tenia una important xarxa hidràulica des d’una època molt llunyana, com la sèquia de Fontanet i Pinyana; de les quals les primeres referències escrites apareixen al s.XII tot i que els indicis ens porten a pensar que es van construir al s.X i la sèquia de Torres; que es sap que es feia servir a l’època musulmana (s.XII). Tot això es un clar indicatiu de que gran part de la població de la plana es dedicava a treballar al camp.

Els pagesos del segle XIX treballaven de sol a sol, utilitzaven uns estris i procediments que avui en dia poden semblar molt arcaics, eren temps on no hi havia maquinària, la feina es feia amb les mans i l’única ajuda que tenia el pagès era la dels animal.

El riu Segre amb el seu cabal pràcticament permanent durant tot l’any, ha donat als pagesos el be més necessari per practicar aquest ofici l’AIGUA. Sense cap mena de dubte avui en dia la nostra terra no seria la que és sense el riu Sicoris, nom antic del riu Segre.

 Inici   

 

L'adober

Les adoberies a la ciutat de Lleida

Durant l’època feudal a principis del segle XIII les adoberies a Lleida formaven un petit complex industrial. Les adoberies de la nostra ciutat són les més antigues que es conserven en perfecte estat a Espanya. Un dels atractius de les adoberies de Lleida i un tret diferencial de les altres adoberies de Catalunya és que encara conserven el sistema de proveïment d’aigua original, això genera un estat d’humitat que dificulta les tasques de conservació.

Les adoberies de Lleida estaven situades a la vora dels arenys del riu Segre i el Noguerola i la sèquia d’Alcarràs, per tal de poder disposar d’aigua i poder abocar els seus residus. Antigament les adoberies ocasionàvem moltes molèsties a la població ja que els seus residus ocasionaven l’embrutiment de l’aigua, olors i mosques, per aquest motiu es situaven lluny del casc urbà i prop dels riu. En el cas de Lleida es situaven on avui en dia es troba el carrer Rambla Ferran.

Amb relació amb el treball de la pell a la ciutat de Lleida cal destacar que durant la segona meitat del segle XII el 42% dels treballs coneguts a la ciutat estaven relacionats amb la pell:

- Els que compraven i venien la pell (pellissers), 15%.

- Els que transformaven la pell en cuir (blanquers, assaonadors i aluders), 20%.

- Els que feien objectes diversos (sabaters, guanters, bossers, corretgers, etc), 45%.

Durant l’edat mitjana (1429) es  produeix una disminució dels treballadors dedicats a la transformació de la pell sent el 6,3% de tots els oficis. Tot això va seguir pràcticament igual fins a la industrialització a finals del segle XIX.

Remull, encalcinat i desencalcinat o alum

La primera part de la transformació era la de assecar la pell i netejar-la mitjançant diferents remulls d’aigua i tallades. Un cop s’havia acabat aquest procés eren lliurades al calcinaire que les tractava en aigua i calç per poder extraure el pèl i la carn que havia quedat adherida mitjançant el raspat. Posteriorment s’introduïen a una bassa amb una solució d'aigua i excrements animals, això es feia amb l’objectiu d’eliminar la calç que quedava del procés anterior i així deixar-les preparades per a l’adob. Tot aquest procés solia durar aproximadament un any.

L’adob

L’adob es el procés en que la pell és transformada en cuir. Desprès d’aquest procés la pell es torna resistent a la putrefacció, augmenta la resistència a la temperatura i agents químics i es torna mes flexible i suau.

Es podia fer mitjançant diferents sistemes: adob mineral, vegetal o amb oli. En un mateix complex podien ser emprats els diferents sistemes.

El procés consisteix en submergir les pells en uns clots plens d’aigua i altres elements (en el cas de l’adob vegetal era escorça de pi). L’objectiu d’aquest procés és que aquesta dissolució travessi el gruix de la pell i quedi adobada i convertida en cuir. Una vegada s’extreia les pells dels clots eren escorregudes i es deixaven assecar. Aquest procés podia arribar a durar un any.

Font: PAYÀ, X.; (2010). Les adoberies d’època feudal a la ciutat de Lleida, Revista d’Arqueologia de Ponent, nº20 Pàgs. 27-92. Universitat de Lleida

Inici   

 

 

 

Font:

VILA;P.; Resum de geografia de Catalunya. Societat Catalana de Geografia

BOQUERA MARGALEF, M.; (2006). "LO RIU ÉS VIDA": Percepcions antropològiques de l'Ebre català. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. Departament d'Antropologia, Filosofia i Treball Social

MARTINEZ de SAS, Mª.T.  escriu al Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans a la pagina 1407 parla de Josep Vallès Penadès que es va presentar a les eleccions municipals de Lleida al 12 d’abril de 1931 i que es dedicava al ofici de cadiraire.

El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta: XVII escrit per Congrés d'història de la Corona d'Aragó a la pagina 243 ens fa una referència d’aquest ofici. Ens diu que a la parròquia de Santa Magdalena hi havia una persona que feia la tasca d’aiguader.

El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta: XVII escrit per Congrés d'història de la Corona d'Aragó a la pagina 549 ens fa una referència d’aquest ofici. Ens parla de com va sorgir la figura del sequier a les terres de Lleida.

LA PROSPECCIÓN DE PLACERES DE ORO Y OTROS MINERALES DENSOS por. Dr. Manuel Viladevall Solé. Ingenier Geòleg (ENSG). Col·laborador: Universitat de Barcelona. Departament de Geoquímica, Petrologia i Prospecció Geològica (2005)

INIESTA, M.; VILLARÓ, A.; FREIXA, C. (1991). Entre el bosc i lo riu hi passava vida. El temps dels rais. La Seu d’Urgell: Ajuntament de la Seu d’Urgell

ROCAFORT, C. (1912). Els Rayers: transport fluvial de la fusta en les comarques lleydatanes. Barcelona: L'Avenç

“El riu Segre: la memòria d’un riu”, exposició itinerant (2010), L'exposició organitzada per l'Ateneu Popular de Ponent, l'Associació de Veïns de Grenyana, l'Associació Amics de la Natura el Xop i l'Associació de Veïns de Butsènit, en col·laboració amb Lleida Ambiental, el Museu de l'Aigua i la Paeria (http://www.ateneulleida.cat/destacats/lexposicio-el-segre-memoria-dun-riu-ara-disponible-en-linia)

http://sequiatgelleida.com/cat/casap.html

http://www.xtec.cat/~jjordan/lleida/oficis/fusters.html

 Inici   

 

 

 

 

 

 

 


MEDI AMBIENT I HORTA  |  C/ Tallada 32 · 25002 Lleida · Tel: 973 700 455 · mediambient@paeria.cat  |  Desenvolupat per:SemicInternet  |  Avís Legal
Accessibilitat  |  Llegenda de símbols  |  Ajuda'ns a millorar