Esteu aquí: Inici Espais naturals La Mitjana
Accions del document

La Mitjana

Per suport Darrera modificació 18-07-2013 09:10

 

 

 

El parc de la Mitjana, més de  90 hectàrees de bosc de ribera, prats humits i zones amb aigua, sorprén per la seva exhuberància i bellesa, a les portes de la ciutat.

L’origen del nom Mitjana prové de les mitjanes del riu, unes illes fluvials que es formen quan el riu es divideix en diferents braços, en el curs baix dels rius madurs, on l’aigua flueix més lentament i on s'acumulen els sediments del riu . Aquestes mitjanes és freqüent que siguin colonitzades per la vegetació de ribera.

 

 

 

 

Triptic informatiu  i mapa de La Mitjana en català [PDF 1,9 MB]

TrÍptico informativo y mapa de La Mitjana en castellano [PDF 2,0 MB]

1mitjanalleida

2mitjana1

3mitjana1

4mitjana2

 

  

1- Situació

Situada al nord-est del casc urbà, limita per la banda dreta amb el barri de Pardinyes, l’antiga estació de RENFE de "El Recorrido" i l’horta de la carretera de Corbins, per l’altra banda limita amb l’horta de la Partida de Fontanet, el Camí de Grenyana i el Pol. Ind. del Segre, és un dels últims reductes de l’extens bosc de ribera que, en un altre temps, deuria ocupar tota la plana al·luvial del Segre.

Els actuals accessos s’ubiquen, pel marge dret junt a la rotonda final de l’avinguda de Pearson, en el barri de Pardinyes i per el marge esquerra, per una desviació del camí de Grenyana, en el punt en que el canal de Balaguer abandona la canalització subterrània per anar a parar a les comportes, de on parteix el canal de Seròs.

En una regió com la nostra, que és principalment àrida, es difícil trobar un espai natural tan singular, no només hi creix una massa vegetal poc comú, sinò també perquè, s’hi crea un microclima, que consta d’essers, tan flora com fauna, més propis dels països humits i temperats i que evoluciona de manera independent dels circumdants.

Extenxió:

Superfície aprox. 90ha.

Gestió:

La gestió de la Mitjana correspon a l’Ajuntament de Lleida, donada la cessió d’usos indefinida que per part de FECSA, l’empresa propietària, essent establerta aquesta cessió l’any 1986.

La Mitjana conserva una de les superfícies de bosc de ribera més extenses i millor conservades de tot Catalunya, sent un lloc d’hivernada, cria i repòs de nombroses espècies d’aus aquàtiques.

El Pla d'Ordenació de la Mitjana defineix àrees amb diferent nivell d'usos i d'interès per la conservació:

-      Àrea de reserva natural

-      Àrea d’interès naturalista.

-      Àrea d’ús públic.

 

La Mitjana està catalogada com a Zona Humida per l'Inventari de Zones Humides de Catalunya i te una protecció municipal emparada per la legislació urbanística quan va estar declarada l’any 1979 àrea d’interès natural, i posteriorment Parc d'Interès Natural en el Pla General Municipal (PGM) de Lleida (1992-2015). Les diferents actuacions queden regulades per l’article 324 relatiu al capítol sisè (Àrees d’interès natural) del títol sisè de la Regulació del sòl no urbanitzable del PGM de Lleida.

L'Ajuntament de Lleida realitza la gestió de la Mitjana amb l'objectiu de compatibilitzar l'ús public del parc amb la conservació dels seus valors naturals. Per això compta amb un programa d'educació ambiental ampli per tot tipus de públic, un centre d'interpretació del Parc i un equip d'educadors que organitzen activitats i visites guiades. També contracta una empresa que s'encarrega del manteniment: neteja diària dels camins i cursos d'aigua, manteniment de la vegetació, eliminació d'espècies autòctones, vigilància, etc.

Inici   

 

 

 


2- La vegetació

 

Hi trobem en el bosc tres estrats típics; arbres, arbustos i herbes, amb la seva fauna associada. Per les condicions del bosc de ribera, l'estrat herbaci és el menys desenvolupat. El bosc varia depenent de la proximitat a l’aigua i de la fondària del sòl, trobarem molt pròximes, comunitats ben diferenciades com la salzeda i la verneda, o l’omeda i el tamarigar. Als llocs on l’aigua correr o aflora a la superfície, el bosc ens donarà pas a comunitats herbàcies com els canyissar o les jonqueres.

La vegetació de la Mitjana ha anat canviant per diferents motius, la majoria produït per l’home. Hi ha el cas de la construcció de la presa, produint-se un embassament de l’aigua donant lloc a una zona humida d’origen fluvial. El primer efecte que es va produir al pujar el nivell del riu va ser d’inundació dels antics marges dels curs naturals del riu, trobant punts de sedimentació dels materials transportats, mentre que en altres zones es va produir una erosió dels materials primitius dels marges, fent aparèixer uns braços laterals.

També l’extracció dels àrids des de principis dels anys 50 fins l’actualitat, pràcticament, van provocar variacions prou significatives com la formació de basses de diferents mides que s’han emplenat per la filtració freàtica i els monticuls d'arena i restes de les extraccions que s'observen en algunes zones. La flora és molt heterogènia, ja que juntament amb les espècies pròpies de la vegetació de ribera i d’indrets humits que forneixen els estrats arbustius i herbacis d’aquest boscos, n’hi ha moltes d’altres que no tenen res a veure amb la singularitat d’aquest espai. Tenim una flora ruderal, present en els ambient fluvials, a més a més, s’ha de tenir en compte que en el temps que la Mitjana era gestionada per FECSA, aquesta va plantar algunes espècies al·lòctones que s’han adaptat força bé, com pot ser: Elaeagnus angustifolia, Robinia pseudoacacia, Platanus hispanica, Acer negundo, Lonicera japonica, etc.

En el bosc de ribera, la vegetació més àmpliament representada és l’albereda continental (Rubio tinctorium, Populentum albae), on pot arribar a formar un bosc força atapeït amb un sota bosc ben desenvolupat d’Arç blanc (Crataegus monogyna), sanguinyol (Cornus sanguinea), roses (Rosa sp.), fenàs de bosc (Brachypodium sylvaticum), dulcamara (Solanum dulcamara) més les plantes al·lòctones ja mencionades.

En les parts més elevades i eixutes, generalment constituïdes per graves i còdols, el bosc de ribera no s’hi fa perquè necessiten d’humitat constant. Així que hi trobem bosquetons de tamarius (Tamarix canariensis), que amb les seves arrels entre els còdols arriben fins a la capa freàtica. Aquests bosquetons es caracteritzen per ser florísticament pobres. Poden destacar la cesquera (Saccharum ravennae), sisca (Imperata cylindrica) i làbellatge fascicular (Andropogon ischaemum)

Envoltant al bosc de ribera, en la zona més exterior, s’hi fan les bardisses de ròdol (Rubus ulmifolii. Coriarietum myrtifoliae), les quals formen un mantell marginal.

Les comunitats aquàtiques i hidròfiles trobats en els fondals i llocs on s’han extret àrids, on s’han format tolls d’aigua, la vegetació és helofítica presidida pel canyís (Phragmites australis), boves (Typha angustifolia, Typha latifolia), l’escaiola d’aigua (Phalaris arundinacea), el romàs (Rumex conglomeratus), la salicària (Lythrum salicaria) etc. En els llocs on el sòl roman humit durant molt temps i la dessecació no és molt llarga, hi podem trobar jonqueres de capferrat (Cirsio monspessulani Holoschoenetum vulgaris), jonc boval (Scirpus holoschoenus), trèvol blanc (Trifolium repens), jonc petits (Juncus articulatus, Juncus subnodulosus), el lletsó d’aigua (Sonchus maritimus, subsp. aqualitis), etc. En l’interior de la bassa podem trobar la vegetació hidrofítica queda reduïda a miriofílum (Myriophyllum spicatum).

En els llocs una mica més secs i assolellats apareix el canyissar associat a corretjola, o la bardissa amb roldons. Quan aquestes zones assolellades són una mica més humides i lleugerament salines, s'estableix el bosc de tamariu. En les depressions del terreny, on està pròxim el nivell freàtic, s'estableixen les jonqueres, quan la zona és una mica més seca, el Fenal. .

En els llocs, molt influïts per l'home apareix l'associació de vallico i altres males herbes  “cardo mariano” i ortiga en la més humides. En els codolars de la vora del riu o de les zones de grava procedents de les excavacions humanes, es troba l'associació Andryaletumrausinae. A les ribes del riu, dels braços d'aquest i de les antigues sèquies, es troba l'associació de gram d'aigua. Dins l'aigua, ja sigui corrent o submergida, hi ha el Potamogèton.

Catàleg florístic de la Mitjana

Catàleg de fongs de la Mitjana

Inici   

 

3 La fauna

La Mitjana ofereix un hàbitat ric i divers per nombroses espècies de fauna que troben refugi i aliment a les bardisses , entre la fullaraca o a les zones amb aigües poc fondes on creixen les plantes aquàtiques. La grandària i bon desenvolupament de la masa forestal, fa que la Mitjana destaqui, per  la presència d'ocells forestals i d'aus aquàtiques migratòries, així com l'abundància de mamífers i especialment de ratpenats forestals.  Però cal alertar també sobre la degradació de la comunitat faunística més lligada a l'aigua, amb peixos exotics introduits per la pesca, o el declivi continu dels amfibis per la manca d'espais de reproducció adequats.

A la Mitjana es realitza un seguiment dels ocells mitjançant estacions d'anellament que, conjuntament amb els censos, ha permés detectar més de 130 espècies diferents

 

Catàleg faunístic de la Mitjana

Inici   

 

 

4- Origens

Les mitjanes són illetes fluvials de formació més o menys recent, típiques del curs baix dels rius madurs. N’hi ha de dues maneres:  unes situades dins del llit del riu i s’han format per acumulació de sediments fluvials; mentre que altres són zones dels marges, isolades, per l’excavació erosiva de braços fluvials secundaris.

La seva existència, forma i dimensió, varia contínuament tan per causes naturals, ja siguin riuades, estiatges, migracions laterals de la llera etc. com per influència humana, ja siguin de manera directa com indirecta, com pot ser el cas dels embassaments, derivacions de cabals, extracció d’àrids, canalitzacions, destrucció o substitució de la vegetació natural de la ribera, etc.

En l’època que no hi havia les rescloses, el riu inundava la zona de la mitjana, cada primavera i tardor, ja que les crescudes es produïen de forma regular i repetidament impedint l’entrada de la influència humana.

La inclusió de les rescloses i derivacions de cabals, han fet més imperceptibles les crescudes estacionals i cada cop més improbables les riuades, influint en l’ocupació de les ribes dels marges per l’home.

A dia d’avui, barris, zones industrials, camps de conreu i vies de comunicació ocupen antics arenys i riberals del Segre, mentre que quasi totes les mitjanes marginals han estat transformades en productius camps amb diversos cultius d’horta.

En 1913 es va construir una petita resclosa de derivació de cabals cap a la central hidroelèctrica de Serós, sent la zona en un paisatges riberenc resguardat de les activitats humanes, ja que es va transformar en una zona potencialment inundable, impedint per llei l’assentament humà.

La Mitjana disposa d’unes condicions ambientals, respecte a la zona del seu entorn, privilegiades, per les característiques dels seus sòls i per la lliure disposició d’aigua en totes les èpoques de l’any. Aquestes circumstàncies li proporcionen una enorme capacitat d’autogeneració de la vegetació natural, la qual cosa li assegura una alta potencialitat faunística.

Inici   

 

 

5- Història

La seva història està lligada als diversos i successius esdeveniments que han conformat la història de la ciutat.

Els documents que trobem més antic on es pot observar l’existència de la Mitjana seria; en el plànol de la batalla per la plaça forta de Lleida (1643) dibuixat per Berne de Gainza i un altre gravat del 1644 per les tropes castellano-aragoneses, dibuixat per C. Vercellino, es pot observar que existia al marge esquerra del riu Segre, 5 mitjanes, dues de les quals correspon a la Mitjana de Grenyana, també es representada l’anomenada “illa de Mallorca”, una mitjana gran situada davant de la ciutat que va persistir com a illa fluvial, des del s. XII al s. XVIII, sobre la qual hi havia edificat un extrem de l’antic pont de pedra que comunicava la ciutat amb el popular raval de Cap Pont.

Posteriorment trobem, un plànol del setge de 1810, dut a terme per les tropes franceses d’Aragó, dibuixat per A. Tardieu; un mapa de Lleida i les seves rodalies 1825 dibuixat per Gombault; un plànol de la plaça forta de Lleida i les seves rodalies del 1851 dibuixat per I. Sierra i un plànol de 1869 de la ciutat de Lleida dibuixat per V. De la Torre demostren l’existència de les illes fluvials de diversa grandària aigües amunt de l’areny de Magdalena.

Un plànol del 10 de maig de 1889, realitzat pel pèrit agrícola P. Navarro de l’anomena’t “Sot de la Mitjana Gran de Grenyena”, mostra les formes i dimensions exactes d’aquesta a més a més d’indicar els menes d’arbres que hi ha a la zona.

En el 1900 la part alta de la Mitjana era de propietat particular i el seu ús era principalment de pastures, conreu i arbrat, les parts més baixes eren de propietat comunal, solen ser les inundades, dificultant l’agricultura si realitzaven altres activitats com: pastura, l’herbei, la llenya, la caça, la pesca, recol·lecció de bolets, de boga, la canya, de vímets.

En 1905 la paeria atorgà a la “Barcelona Traction Light and Power Company Limited” un permís per derivar 20 m3/seg. de les aigües del Segre, mitjançant la construcció d’un assut situat aigües avall de la ciutat, al sot de Fontanet.

Al 1912 “La Canadenca” nom popular que es coneixia a l’empresa hidroelèctrica, comença les obres de l’assut que es construeix aigües amunt de la ciutat en el sot de la Mitjana Gran de Grenyana, s’acaba al 1914 i deriva un cabal de 60 m3/seg. cap a la central hidroelèctrica de Seròs pel canal del mateix nom.

1929, el rei Alfons XIII, de camí cap a l’Exposició Internacional de Barcelona, visità les obres de “La canadenca” i tan satisfet va quedar, que atorgà un privilegi a la companyia, fent-li donació dels terrenys públics dels marges, ocupats per l’embassament.

L’abril de 1938, durant el setge de Lleida, les tropes republicanes en retirar-se de la ciutat, dinamites els ponts i obren comportes, el cabal del riu disminueix per damunt de l’assut i augmenta al davant de la ciutat. Tot seguit els republicans es parapeten emboscats a la riba esquerra del riu, es construeix una filera de “bunkers” o nius de metralladora, davant dels guals, al ser llocs de poca fondària faciliten el pas de tropes i vehicles.

Al acabar la guerra, la situació precària amb que queda la ciutat provoca que la gent cerqui recursos per subsistir en la Mitjana, provocant un desgast de la flora i fauna silvestre.

En el 1951 “La Canadenca” passa a ser “Fuerzas Eléctricas de Cataluña Sociedad Anònima (FECSA)”, aquesta per tal d’obtenir un benefici forestal, a més a més, del que dona els hidroelèctrics, neteja una part de la zona, no inundable per les crescudes naturals i es fan plantacions per la elaboració de fusta, de xops i albers.

En el mateix temps hi ha una crescuda dels barris de Pardinyes i de Cappont, formatis principalment per treballadors immigrants des de les comarques deprimides de Catalunya i Aragó, arriben inclús de molt més enllà. Els pobladors d’aquest barris, i altres barriades de classe baixa, utilitzen les vores del riu i les mitjanes, com a zones d’esbargiment popular, o com a lloc on aconseguir un suplement econòmic o alimentari.

En la mateixa època hi ha un gran creixement urbà, creant una incipient industria  de la construcció, iniciant-se en la Mitjana zones d’extracció d’àrids. A partir de la dècada dels 60, que continua el boom immobiliari, s’instal·la en la Mitjana una empresa dedicada a la venta d’àrids i la fabricació de peces prefabricades de formigó, realitzant al seu voltant, unes excavacions de grans dimensions, fent desaparèixer importants extensions del primitiu bosc de ribera i deixant en el seu lloc unes enormes basses, rodejades de terreny estèril. També realitza altres alteracions com l’obertura de camins i anulació d’un braç fluvial.

Per altra banda, FECSA per assegurar-se un cabal més regular, sobretot en èpoques estiuenques, excava el canal auxiliar o de Balaguer, fent importants desperfectes en la vegetació i modificant la topografia del terreny, del marge esquerra.

Totes aquestes accions juntament amb la creació del polígon industrial el Segre, crea que s’hi produeixin abocaments de residus industrials líquids, evacuats a través de la clamor de Cervià o Torrent de les Canals, generant una zona de pudors o sorolls.

A finals de la dècada dels 70, es comença a generar una consciència ecològica, que reclama la protecció, conservació i recuperació de la Mitjana, enfront d'accions com: tales i extracció d’àrids i plans d’actuació de modificació de l’amplada de la llera, que fan témer seriosament per la pervivència de la zona. S’inicien campanyes de premsa reivindicant els seus valors ecològics i paisatgístics, i la dels usos educatius, científics i d’esbargiment, per aquesta zona semi natural.

En la dècada dels 80, l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Lleida aprova un pla Especial de protecció, en el qual queda definida la Mitjana com a “Zona d’Interès Natural”. El ICONA gestiona una figura legal de protecció contra els caçadors furtius, declarant-la “Zona de Seguridad”

L’any 1985 l’Ajuntament aconsegueix de FECSA un conveni de cessió d’ús, per un període de 99 anys.

En la primavera de l’any 1989, les entitats implicades en les anteriors campanyes de reivindicació i algunes de noves, organitzen unes “Jornades Verdes sobre La Mitjana”, per difondre els valors i la problemàtica de la zona entre la població, sensibilitzar als polítics. A l’estiu del 1990 l’Ajuntament de Lleida aprova un projecte de recuperació ecològica i s'inicia la recuperació com a Parc d'Interès Natural, amb l'objectiu de conservar els valors naturals de l'espai i potenciar l'ús públic de la població

Aquí pots trobar videos teatralitzats amb els personatges històrics del parc.

Inici   

 

 

6- Anecdotari

 

El més antics s’inicien en l’any 49 a C, es construeix un pot de fusta per les tropes cesarianes, durant el setge d’Ilerda, el qual va ser destruït per una riuada primaveral, i l’arribada de Juli Cèsar, no tenien temps de reconstruir el pont de fusta, per la ràpida retirada de les tropes pompeianes es van veure obligats a fer modificacions las quals, llençant carretades de grava i de còdols per tal de facilitar el pas immediat de la cavalleria i posteriorment de la infanteria i de la intendència.

Prop de on ara hi ha la fabrica de cervesa Sant Miquel va existir des de l’any 1162 el convent/hospital de S. Llàtzer dedicat a la cura dels leprosos.

Els molins de Cervià daten de l’època musulmana. Van començar a funcionar al s. XI com a molins fariners. Dels dos molins, el de baix sempre va romandre fariner fins al 1920. El molí de dalt a partir del s. XVI va compaginar diversos i variats usos tals com olier, bataner, vernisser, etc..fins que va plegar a finals del segle passat. Tots dos van ser restaurants a final del s. XVII per la Paeria. Esporàdicament, el molí de baix va tornar a la seva activitat en la guerra civil, també va ser utilitzat per moldre garrofes, moldre carbó. En els seus darrers anys  de vida, per allà al 1960, l'ús principal era serrar blocs de pedra per la Industria Marmolista S.A. realitzant lloses ornamentals.

Cap a finals del s. XVI el bisbe, amb la finalitat de protegir les seves terres de les riuades constants dels riu, va fer construir un gran dic de pedra per a la seva contenció, prop del lloc on hi havia els molins de Cervià. Els resultats fou el desplaçament cap al marge dret del riu, quan es van produir les riuades del 1595 i 1617 les finques del bisbe es van salvar, però les cases del carrer major, incloent la Paeria i la plaça Sant Joan van sofrir grans desperfecte.

En la guerra dels Segadors, durant el setge a Lleida, el 1644 i va haver un pont de barques i un petit fortí, per defensar el pont i controlar el seu pas, construïts per les tropes felipistes.

Durant la construcció del canal de Seròs i de l’assut de les comportes, 1914-1942, els encarregats de supervisar la feina i mantenir l’ordre eren els sobrestants canadencs, els quals anaven vestits iguals que uns “cow-boys” a cavall, amb barret americà i revòlver. Alguns d’aquest havien estat treballant, anteriorment, en la construcció del Canal de Panamà.

El 1938, després de l’ocupació de la ciutat per part de les tropes franquistes, les tropes republicanes, atrinxerades al marge esquerra del riu, utilitzaven el canal de Seròs sec, com a carretera per la qual circulaven tropes i vehicles, així evitaven el foc enemic.

A partir dels mitjans dels anys 40, les classes populars van utilitzar la Mitjana com a zona de bany. Aquest ús va anar decaient quan es van inaugurar les Basses de Alpicat, en els anys 60 i també per el increment de la contaminació del riu com a conseqüència del creixement industrial de la zona.

La caça i la pesca, tan legal com il·legal, ha estat sempre present en la Mitjana. En 1947 es van pescar les últimes anguiles, cap a meitat del 50 es cacen les ultimes llúdries i en els inicis dels 60 es pesquen els últims crancs autòctons.

En l’any 1680 apareixen les carpes i els carpins, en el 1880 apareixen els gobis, en el 1910 es troba el peix gat i els gardins, en el 1921 apareix el peix mosquiter o gambusia, en el 1949 apareixen els llucis i en el 1955 el “black-bass”, “truita” o perca  americana.

A finals dels anys 50 , a prop del camí de Grenyana, es va trobar el cadàver d’una serp de 4m, la qual cosa va donar origen a moltes històries i histèries sobre la fauna de la Mitjana. Es tractava de una pitó que algun lleidatà que havia tornat de treballar a la Guinea Espanyola havia adquirit il·legalment quan era petitona, aquesta no havia suportat el fort hivern de Lleida.

El hivern del 1974 es van començar a veure les gavines vulgaris o “rialleres”, la primavera del 1980 apareix una solitària llúdria, en la tardo del 1982 després de la riuada, apareixen moltes serps per les ribes i per l’horta, es va tractar de les inofensives i mimètiques cobres “escurçoneres”, les quals buscaven un nou recel per hivernar, ja que havien estat tretes dels seus caus sobtadament per la pujada de l’aigua. També hi havia alguna serp de Montpeller, de color ver i quasi bé 2m de llargària.

En la primavera del 1984 es detecta els primers crancs americans i en el 1990 es avisat un pelicà.

En la última època de la dictadura, fins als inicis de la transició política, alguns sindicalistes locals del CCOO, havien realitzat reunions dominicals clandestines a la Mitjana de Pardinyes, tot fent veure que passejaven.

El 1975 s’instal·la a la Mitjana un individu que era ex-llenyataire, ex-miner, asturià, jubilat per silicosis i encara jove. Es deia Jaume, vivia sobre un turonets d’arena en una barraca camuflada i semisubterrània, on disposa d’un hort, un pou i una bassa, tot voltat per una mimètica estacada de saulics i canyes que feia invisible el conjunt. Tenia una petita ràdio, gracies a la qual s’informava del que passava pel mon. Es desplaçava per Lleida en bicicleta. La riuada del 1982 no va fer fora al Jaime, però els enfrontaments amb les nous ocupants de la zona l’obligaren a buscar un nou assentament.

En el 1981 hi ha uns forts enfrontament entre els caçadors furtius amb els ciutadans, que els hi recorden que estan infringint la llei.

El 1985 els campaments gitanos, abans temporals, disposats en el camí de Grenyana, es converteixen en un assentament únic i permanent.

També en el mateix any, un enginyer de canals i president de la Federació Catalana de Piragüisme, va voler convèncer a les institucions locals, autonòmiques i estatals, que s’hi gastin 100 milions per construir una pista olímpica de regates. Aquest projecte suposava desviacions dels riu, construccions de dics i la pràctica desaparició de la Mitjana de Pardinyes.

Inici   

 

 

 

 

 

 

 

 


MEDI AMBIENT I HORTA  |  C/ Tallada 32 · 25002 Lleida · Tel: 973 700 455 · mediambient@paeria.cat  |  Desenvolupat per:SemicInternet  |  Avís Legal
Accessibilitat  |  Llegenda de símbols  |  Ajuda'ns a millorar